Atuïts per l’aflicció, inermes davant la impotència, cal sobreposar-se a la nàusea i afanyar-nos a reconstruir, no retre’ns a la ràbia davant els enderrocs, i recuperar la fe en el país, en les institucions, en les persones sanes i honestes que conformen un i altres, enmig del pitjor tràngol d’embrutiment i vergonya que aquesta societat ha hagut de suportar. Podríem, potser voldríem, allunyar-nos de la pudor, cloure els ulls i deixar-ho tot en mans dels canalles, que solen sortir-se’n estalvis i enriquits, aprofitant-se de les fissures de les lleis. En consciència, però, no podem claudicar a la desídia, ni abandonar la nostra terra a les mans dels delinqüents, tot i la instigació a la qual ens sotmeten. No renunciaré a casa meva. Cap lladre no me’n farà fora. No m’amagaré rere la comoditat de l’espectador, ni silenciaré les injustícies dels corruptes. Estic cansat, però no vençut. I m’agrada pensar que no estic sol, per afrontar l’infortuni. (LA)
