A l’hora de l’esbarjo, mentre els altres condeixebles jugaven amb la pilota o a altres jocs infantils, ell s’asseia tot sol entre dos dipòsits d’aigua. Pel seu posat pensarós podria semblar que reflexionava sobre l’efímera consistència del silenci. Sota la protecció de la penombra dels dos bidons d’uralita, però, només protegia la fragilitat de la seva angúnia. Res no el trasbalsava més que el fet de viure. Ningú no s’adonà que un dia ja no hi era. (CdP)
